Poesia

Bernat Oliver Font
(Palma 1963)

Vaig escriure els meus primers versos als 17 anys i de llavors ençà no m’he aturat. Als 20 ja escrivia intensament i als 23 havia enllestit una sèrie de poemes i dues narracions breus, «Don Pablo» i «Ambientes de mar». Totes, en castellà; totes, inèdites.

A l’any 1987 l’amor em va abocar —que poc original— a haver d’escriure i escriure i escriure desaforadament. Foren mesos, anys, turbulents i de molta de feina, anys tristos també per la mort d’un bon amic. D’aquell període, en sortiren cinc aplecs, densos: «Blanc amb Blau» (1989); «L’oblit de la infantesa» (1990); «Poemes d’Interludi» (1991); «Port Blau» (1992) i «Fullaca» (1992). Cap d’aquelles obres no es va publicar, però, a mesura que s’apaivagava el batec apassionat de l’amor, ja més tranquil, vaig seleccionar alguns poemes dels citats aplecs sota el títol genèric de La sang de l’àngel. Hi vaig treballar més d’un any per ordenar-los i refer-los fins a haver expressat tot el que necessitava dir d’aquella història. L’octubre de 1993 el poemari quedava conclòs i hi condensava tot un procés, vital, per dir-ho d’alguna manera, com en una instantània de la meva vida. Per a mi, la creació d’un llibre de poemes és com la fotografia d’un moment de la vida, un registre al qual podem tornar.

En estar acabada l’obra vaig saber que voldria donar-la a conèixer. Volia, també, formar part d’aquell món de veus poètiques que cada setmana ens havíem estat reunint al Cafè l’Havanna i amb els quals havia tengut el privilegi de conversar i mostrar el que havia fet. En aquells principis poètics (1990-1992) vaig poder comptar amb l’opinió de poetes admirats com Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Bartomeu Fiol o Gabriel Florit, cap dels quals em negà mai el consell o l’opinió sobre el que feia.

Un cop decidit, i com succeeix a tants d’altres autors amb les seves primeres obres, l’entusiasme en publicar va xocar de front amb les dificultats reals per fer-ho i la cosa em va dur a haver de costejar-lo de la meva butxaca. Per sort, vaig comptar amb l’ajut inestimable d’alguns amics: l’artista pintor Patxi Echeverría en va fer la portada i els dibuixos interiors a partir d’un vers que li havia proposat: «som tan vius d’ençà que hem de morir». Gabriel Florit, el meu estimat pare poètic, tengué cura del pròleg amb unes paraules intenses, i Javier Vicente em va ajudar i pràcticament es va fer càrrec de tot el referent a la gestió de l’edició. Carme Bennàssar, que acabava de conèixer, es va preocupar de revisar-me els textos, cosa que era ben necessària en aquella època en què els de la meva generació començàvem i per compte propi a aprendre a escriure la nostra llengua; de llavors ençà sempre he comptat amb el criteri expert de na Carme i, més important que això, amb la seva amistat.

Així va néixer La sang de l’àngel (Palma, 1994), almanco com a llibre, que no com a poemari: el poemari, les butzes, eren el fruit d’aquella incomprensió davant la mort i d’aquell inassolible amor que m’havia rosegat per dins i que em va dur tanta feina.

Quan sortia al carrer aquest el meu primer llibre —és difícil descriure la sensació de tenir en les mans el primer exemplar—, ja estava escrivint un nou poemari d’amor, en aquest cas d’un amor triomfant. El seu títol: Casal Martal. A causa de la seva brevetat com a poemari, el recull, que va guanyar el Premi Vall d’Or de Sóller en l’edició d’aquell mateix any 1994, no es va publicar fins quatre anys més tard, inserit en la part final del meu segon llibre, El clam dels feligresos (1998).

El clam dels feligresos, escrit entre el març de 1995 i l’abril de 1996 i publicat el 1998, és un aplec ben diferent als dos anteriors. Una colla de persones —possiblement poetes—, vaguen perduts en un escenari salvatge d’un país desfet, a la recerca de la bellesa i de la fe.

És aquesta malaltia que patim certs viatgers,
la que ens reté de sobte a contemplar, aturats a tota pressa,
desenjoiats de falsos bagatges, la immensitat de la bellesa.
Aquesta punyida que ens afluixa
i ens asseu a la trona de veure l’invisible…

L’obra va obtenir el Premi Rosa d’Or de Castellitx d’Algaida 1996, la qual cosa em va facilitar la seva publicació dos anys més tard (1998). L’editorial Centre Cultural Capaltard, que dirigia Vicenç Calonge, va comptar per a l’edició del llibre amb un ajut de la Fundació Bartomeu March Servera. Aquestes petites aportacions, aclucades d’ull als autors novells, tenen un valor extraordinari que no em cansaré de reconèixer i agrair.

L’any 1997 vaig fer una incursió en la narrativa curta i vaig escriure La cambra dels poetes, una obreta curta que tractava sobre el procés de creació poètica a partir de les vivències d’una sèrie músics, pintors i poetes que es reunien en una casa amb l’únic objectiu de crear bellesa. El llibre obtingué el Premi Baltasar Porcel de prosa narrativa atorgat per l’Ajuntament d’Andratx (1997) i era publicat l’any següent pel mateix Ajuntament. En l’entretant, havia continuat fent poesia i em trobava capficat en una nova realitat, molt centrada en la paternitat. Aquell procés em va dur a escriure un poemari distint de tot el que havia fet fins al moment. Naixia Uè!

Uè! va ser guardonat amb el premi Rei En Jaume Poesia de Calvià 1998. De la seva publicació es va fer càrrec l’Ajuntament de Calvià l’agost de 1999 i, tot i resultar-ne una bona edició, la distribució comercial fou pràcticament nul·la. Crec que, a causa d’això, és el meu poemari més poc conegut.

Furients nounats d’uè inapel·lable.

Passaren més de dos anys entre que vaig acabar d’escriure Uè! i vaig començar un nou poemari. En aquest temps tampoc no deixava d’escriure —crec que mai he deixat de fer-ho—, però no trobava les idees, ni el llenguatge ni, supòs, el que en diuen inspiració. Fer poesia, tanmateix, no depèn del tot de la voluntat d’un mateix. Finalment, a l’any 2000 vaig posar-me a escriure El vent que ens farà caure i el vaig acabar el 2002. Aquesta obra, que tracta principalment del pas del temps, fou una obra complicada que em va exigir molt.

Veurem venir i passar les ventagades
que agranaran les innocències dels nins
i els pecats dels culpables.

El llibre, editat pel Centre Cultural Capaltard (2004), inclou 7 poemes que un any abans havia presentat sota el títol Fil de roda als Premis Literaris Àncora de Sant Feliu de Guíxols, en els quals vaig obtenir un accèssit.

Al principi de 2006 vaig entrar en un nou procés creatiu extremadament centrat en la mar i en l’edat. Si bé tota la meva obra està vinculada a la mar, en aquest cas l’escenografia transcorre submergida en la fondària d’unes aigües silencioses que ningú veu: el temps en què estam suspesos, a mig camí de la superfície i a mig camí del fons…l’edat… Entre el març de 2006 i l’octubre de 2007 vaig escriure aquest poemari sota el títol d’El pis blau. Quan el vaig mostrar a Jaume Pomar, ell dirigia la col·lecció «La Sínia del Tall», de l’editorial El Tall i em va proposar que per a la publicació cercàs un artista amb el qual treballar de manera conjunta, a fi de combinar els versos amb dibuixos. Catalina Garau fou la persona encarregada de realitzar els dibuixos que il·lustren l’obra que finalment sortia al carrer el mes de juny de 2008.

A partir de la publicació d’El pis blau, vaig passar una altra època en silenci. Escrivia molts esbossos, idees noves… molts canvis que no podia concretar, que es dispersaven. D’aquesta manera passaren tres anys de molta feina invisible: escriure i esborrar i tornar a escriure, però d’indefinició, fins que el 2011 m’havia tornat a centrar i sota la capçalera de De reüll vaig començar a escriure una sèrie de poemes nous, «versos intranquils» com els definia jo.

Per escriure De reüll vaig haver de menester quatre anys. El 2014 acabava el llibre, el mateix any que vaig conèixer el que seria el meu nou editor Antoni Guiscafrè, de l’editorial Documenta Balear. Vaig mostrar a Antoni el poemari i també tota una sèrie de petits dibuixos que havia anat fent de manera improvisada a les meves agendes Moleskine, la que empr cada dia per anotar les coses de la meva feina. Tenia la idea que, si bé eren tasques diferents, no podia deslligar-les. Me n’havia adonat que n’hi havia moltíssims, d’aquells dibuixos, nerviades senyades com a conseqüència de diferents estats anímics. Versos i dibuixos eren el fruït de quatre anys intensos i creatius, i, malgrat que mai abans els havia relacionat, és a dir, no hi ha una connexió entre els dibuixos i els poemes, vaig creure que estaria bé mostrar el resultat d’aquell procés creatiu fet per la mateixa mà: dibuix i vers. Guiscafrè hi estigué d’acord i muntàrem el llibre.

A partir de la seva publicació, De reüll sortia al carrer el 2015, vaig entrar en un altre intens procés de creació poètica. Entre el febrer de 2015 i el novembre de 2016 vaig escriure L’hora calabruixa, crec que un poemari de primera transició en la meva manera de fer poesia. El llibre sortia al carrer l’any 2017 editat també per Documenta Balear.

Amb Joan Perelló i Bartomeu Fiol, envoltant a Biel Florit. Fotografia de Francesc Amengual, octubre 1994.


Podeu trobar alguns poemes meus a:

Cos i cor d’una vall de poesia. Premis literaris «Vall de Sóller» (1987-1997). Grup Novetat, Sóller, 1999. Pàg. 58-59.

Escalbruix. Revista literària. Núm. 4. Edicions Fura. Palma, 1992. Pàg. 51-56.

La claror que us don... Homenatge a Miquel Àngel Riera. Caixa de Balears “Sa Nostra”, Palma, 1997. Pàg. 131.

Versos per la llengua. Noranta-tres veus poètiques de Mallorca. Editorial Arrela, Maó (Menorca), 2014. Pàg. 93-94.

Homenatge en Blanc i Negre. Memòria fotogràfica dels escriptors de les illes. Editorial Di7, Palma, 1996. Pàg. 68 i 96.

Àncora. Revista. Premis Literaris Àncora. Sant Feliu de Guíxols, 2003. Pàg. 29-30.